HI HA UN INTERRUPTOR ?

Publicado.- 03/08/2015. LA VANGUARDIA. Sergi Pàmies

Fa unes setmanes, un lector de La Vanguardia va escriure una carta esperançada i vital titulada “No vull ser un ancià”, i altres lectors es van afegir al debat sobre la manera de viure la vellesa i la dignitat a l’hora de morir. Al voltant de l’eutanàsia hi ha tantes casuístiques que, amb un humanisme discrecional, els familiars acaben assumint una decisió que, forçats per la hipocresia o la por a prendre decisions no legalitzades, no hauria de pertocar-los en exclusiva. Sempre m’ha sorprès l’alegria amb què es parla dels avenços en matèria d’esperança de vida. Ho acostumem a fer científics eminents, joves i en plenitud, ideòlegs d’un  futur en què els anys s’acumulen ad finitum. Un futur  en què el deteriorament dels òrgans es resol amb trasplantaments a la carta gràcies a la prodigiosa indústria de les impressores 3D, que tant podran reproduir un vibrador fora de catàleg com un fetge en bon estat.

Qualsevol que hagi conviscut amb ancians amb greus dificultats de salut sap que sumar anys no equival a tenir ni esperança de vida. Si em permeten l’apunt  personal, els meus pares van morir amb 93 anys, amb una vida plena que es va espatllar en la fase de desenllaç. El deteriorament els va fer patir molt a ells i, d’una manera diferent però igualment dolorosa, als seus parents i amics. Quan encara li quedava sentit del  humor  per assumir una invalidesa progressiva, la mare afirmava: “Hi hauria d’haver un interruptor”. Acostumats a viure en un debat familiar permanent, ho discutíem com qui comenta l’actualitat i, després de sospesar pros i contres, ens preguntàvem qui hauria d’activar l’interruptor. I ella, categòrica, deia: “Jo, per descomptat”. Més endavant, quan la demència va guanyar-li terreny a l’energia  i a l’autocontrol, la mare parlava amb menys convicció però de tant en tant encara preguntava: “Oi que si hi hagués un interruptor m’ho diríeu?”.

En els seus últims dies, admirablement atès pels professionals de l’hospital de l’Esperança, el pare va perdre la parla. Es comunicava a través de moviments imprevisibles, gemecs absurds i mossegades intempestives. Tots ens adonàvem de la frustració que li provocava haver perdut el control de la pròpia dignitat. L’últim dia que li vaig sentir dir una frase intel·ligible va ser quan, mentre l’afaitava (la preocupació per la pulcritud la va mantenir fins al final), vaig parlar-li, no recordo per què, del bolero Bésame mucho. El pare va obrir molt els ulls i, amb una claredat imperfecta però comprensible, va dir: “Como si fuera esta noche la última vez”. Esperança de vida? Ancians d’edat infinita amb òrgans controlats per un servei de manteniment idèntic al de l’aire condicionat? Potser sí. Però, mentrestant, seria més just centrar-nos en la possibilitat de legalitzar, amb la màxima cura jurídica i preservant les voluntarietats i sensibilitats religioses, el dret a prémer l’interruptor sense haver d’entrar en un inframón  d’alegalitats, complicitats tàcites i clandestinitats indignes d’una societat civilitzada.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s