Sóc metge. Us explico com és ajudar als malalts terminals a posar fi a les seves vides.

La mort assistida és legal a Califòrnia des de fa un any. Molts dels meus pacients han estat esperant això.

Escrit per la Dra. Catherine Sonquist Forest.

Publicació original a Vox. Sept 21, 2017

Com de costum, vaig sostenir el pom de la porta i vaig respirar profundament per poder entrar a l’habitació amb completa enteresa. Aquesta vegada, hi vaig trobar una persona retorçant les mans i mirant-me als ulls ansiosament: “Espero que vostè em pugui ajudar” va etzibar. “El meu altre metge em va abandonar”

Vaig seure, vaig acostar la meva cadira més a prop de ell amb un somriure, i li vaig donar la mà per tal de presentar-me. Ell es va inclinar cap a mi per parlar, aturant-se cada poques paraules per alenar. “El meu metge em va dir que m’estava morint i que no hi havia res a fer per ajudar-me a respirar. Quan li vaig preguntar si podria ajudar-me a morir, es va quedar en silenci i em va dir que em traslladarien en un lloc per a malalts terminals on rebria tractaments pal·liatius, però que per al que el concernia, no hi havia cap altra opció.”

Ell, el pacient, estava patint clarament. S’estava referint a la llei d’ara fa un any d’Opció de Final de Vida, que legalitza l’assistència mèdica per morir.

No tenia encara el seu historial mèdic. En el seu patiment profund, el meu nou pacient s’havia mogut pel sistema mèdic per tal de trobar un metge d’assistència primària que li pogués oferir l’oportunitat d’acabar la seva vida de la manera que ell volia. Jo no en tenia idea de si es trobava sota el paraigua per poder ser assistit segons el criteri de la llei californiana de la mort assistida.

Per ara, la millor manera de tenir cura de ell era descarregar-lo del seu patiment i assegurar-li que li donaria el meu suport. Sóc una metgessa de família -tinc cura dels pacients des del naixement fins a la mort passant per tota la part del mig. La nostra feina pot incloure tenir cura dels nadons, assessorar els pacients diabètics, tenir cura de la medicació dels hipertensos, diagnosticant una sèrie de símptomes no gaire diferenciats, o fent exàmens mèdics per practicar esport. A més, tenim converses molt importants sobre les opcions de salut a través de les diferents etapes de la vida.

Em vaig tombar cap al pacient i li vaig contestar, “M’alegro que sigui aquí. Li vull assegurar que estic participant en la llei d’assistència a la mort. Podem parlar de com funciona i si és adequada per a vostè entre totes les opcions de cura al final de la vida. Puc ser la seva metgessa pel que sigui.” Vaig fer una pausa d’un minut, aleshores vaig continuar: “que li sembla si parlem una mica més dels seus patiments.”

Va provar de respirar profundament i va començar a tossir. “Ho veu” va poder dir finalment “Sóc un veterà de Vietnam i vaig veure combat i mort de molt a prop. No tinc por de la mort. L’he mirada als ulls” Va mirar amunt una altra vegada i de sobte va començar a plorar. “Em sap tan de greu; m’ha donat tanta tranquil·litat que vostè sigui aquí. Jo només… “i va gemegar durant uns quants minuts. Vaig sostenir-li la mà.

Quan es va sobreposar, va continuar, “no vull morir -la meva vida és bona. Tinc uns nens molt macos, i jo i els meus companys -bé, vam servir junts.”

“Però” continuà, “gairebé no puc caminar. M’haig d’endur l’oxigen només per anar a la botiga de la cantonada. Jo no vull morir d’aquesta manera, connectat a màquines i fent grans esforços per poder respirar. No vull que les persones del meu voltant em vagin veient debilitar-me, sense ni tan sols ser capaç de caminar a través de l’habitació.

Ell era un ferit de guerra i clarament havia sofert moltíssim.

Estava cansat de lluitar i, ara, sabent que s’estava morint, volia poder triar una mort no violenta.

Quan vaig llicenciar-me en medicina, era ben conscient de les opcions mèdiques per tenir cura dels pacients terminals.

No havia esperat que això voldria dir prescriure i defensar la mort assistida com una opció.

 

Com vaig arribar a defensar la mort assistida.

El patiment pren moltes formes.

La meva comprensió sobre aquest tema es va accelerar després de la mort de la meva àvia durant el meu primer any a l’escola de medicina. Els meus avis eren metges a Viena, van escapar-se per poc de la mort, marxant de l’Europa Nazi i tenien una idea molt clara de la importància de la vida i de l’autonomia.

La meva àvia era professora de medicina interna i, quan estava bé, ens va dir que no volia ser internada a la UCI al final de la seva vida. Va dir que si era legal, triaria morir amb dignitat, com es deia aleshores.

Quan va ser colpejada per una pneumònia per aspiració, els metges a qui ella havia ensenyat la van connectar a una màquina per respirar, malgrat els desitjos que ella havia expressat tan clarament. La meva família i jo vam seure al seu costat durant una setmana fins que va morir, incapaços d’intervenir quan es despertava alarmada en veure on es trobava.

Suportar el testimoni de la seva mort em va reforçar la importància d’escoltar el punt de vista dels pacients

El meu avi, un obstetra ginecòleg, va mantenir el seu suport per a què es legalitzés la mort assistida, mentre lentament s’anava morint de càncer. Recordo una conversa en què es meravellava de què la nostra societat no tingués cap problema per donar “ajuda al naixement” donant medicació contra el dolor en el moment del part i del naixement, malgrat els alts percentatges de C-secció i mortalitat tant materna com infantil respecte al “naixement natural.” I que quan es tractava d'”ajudar a morir” al final de la vida, la qual cosa podria pal·liar el sofriment quan algú tenia un diagnòstic terminal, estiguéssim tan en contra.

Al llarg dels anys, he tingut moltes converses similars a les que vaig tenir amb els meus avis. A l’escola de medicina de UCSF, Vaig tenir llargues converses amb homes joves afectats de SIDA sobre com volien viure la vida que els hi quedava. No era infreqüent que preguntessin sobre la mort assistida encara que no fos legal.

Durant la meva carrera mèdica, he tingut diversos pacients que m’han preguntat si podia ajudar-los a accelerar la seva mort.

Mentre alguns se n’anaven a Oregon per tal de beneficiar-se dels aspectes legals sobre aquest tema que havia en aquest estat, la majoria no podien reubicar-se.”Els metges no han de decidir sobre el meu sofriment” un amic estimat de la meva mare em va dir, mentre triava els pal·liatius i la residència on volia anar, desitjant tenir l’oportunitat de poder triar finalitzar la seva vida a Califòrnia durant els mesos finals, malgrat els excel·lents pal·liatius i la magnífica residència.

Com a metge, vaig sentir-me profundament afectada per aquest cas i per cada vegada que els pacients em preguntaven sobre el tema. No havia fet vots de prevenir el sofriment? Qui era jo per decidir què era més vàlid el desig d’una dona que li posessin una epidural o només “naixement natural”? Qui era jo per decidir que el desig legal per una acceleració de la seva propera mort no era igual de vàlid que la mort natural?

No és només el fet d’usar medicació. És el fet de poder triar una opció.

És important saber que la majoria de les persones que sol·liciten assistència per morir no la utilitzen. Menys d’un de cada 20 que ho sol·liciten acaben prenent les medicines receptades . Degut a que la sol·licitud s’ha de fer com a mínim 16 dies abans que es pugui escriure una recepta, no s’omplirà fins 48 hores abans de la data planificada per la ingesta del medicament letal. Igual que amb l’ ingrés al “hospice”, moltes persones no saben que són terminals fins que es massa tard per tenir alternatives. Hi ha persones amb preferència per altres opcions com les cures pal·liatives i “hospice” (on tenen cura encara que no el puguin guarir al final de la vida)

Altres moren abans que es pugui parlar de res d’això; molta gent no sap que son terminals fins que es massa tard per poder rebre cap ajut per morir.

La llei facilita una millor mort sense tenir en compte si estan qualificats per escollir ser ajudats a morir nomes permetent que metges i malalts parlin del tema.

Fa dècades a Oregon i ara a Califòrnia, hi ha documentat que la majoria dels pacients es veuen profundament alleujats pel simple fet de saber que tenen al seu abast un ajut assistit i que els capacita per preparar-se junt amb les seves famílies.

     Quan vaig parlar amb la meva mare al final de la seva vida, va compartir amb mi una cosa que he escoltat de totes les persones amb les que he tingut aquesta conversa: tenir l’opció d’assistència mèdica al morir entre totes les opcions ofereix una tranquil·litat inimaginable i la sensació de control. Quan es va proposar la llei a Califòrnia, vaig decidir poder ajudar als meus pacients en la salut i en la malaltia , tant al principi de la vida com al final. Assistir-los al seu naixement i a la mort era una sensació indescriptible al meu entendre.

De vegades, trobes persones a qui no pots ajudar perquè no es consideren aptes. La llei exigeix ​​que els pacients siguin terminals amb menys de sis mesos de vida, puguin prendre el medicament pel seu compte,i tenen la capacitat de prendre la seva pròpia decisió mèdica. Per tant, les persones amb diagnòstic com la malaltia de l’Alzheimer i altres demències no es consideren aptes. Lamento que no hi hagi millors opcions per a aquests pacients. Tanmateix, crec que és molt important l’aprenentatge dels casos actualment definits com legals. Hem d’assegurar-nos que ningú no es coaccionat a triar la mort assistida quan no tenen la capacitat de prendre la decisió per si mateixos.

Hi ha metges que no es troben còmodes participant. Quan faig formació d’altres metges em trobo que alguns pensen que senten que encara no estan adequadament formats. Alguns treballen en llocs com els sistemes de salut catòlics, i altres no creuen en l’ètica de la mort assistida. D’altres pensen que la feina administrativa de la documentació o els formularis es massa feixuga, tot i que els informes són més senzills d’omplir que els informes de infecciosos o de violència domèstica. Si un pacient demana la mort assistida s’enfronta amb els valors del metge, haureu d’intentar trobar un metge que estigui d’acord. Això és bastant estressant per fer pels malalts terminals. En els dos anys que fa que Califòrnia te la llei de mort assistida, és evident que, en la seva major part, els metges dubten més que es resisteixen.

Els que donen suport a aquesta opció o be són neutrals o si dubten es perquè és un camp nou en el qual encara no tenen ni formació ni experiència.

Lo mateix amb els procediments d’esterilització com la vasectomia, els grups mèdics i els metges amb uns valors que no coincideixen amb la llei. A la llarga, més metges s’ajustaran a la nova llei. El nostre deure es escoltar als nostres pacients

Crec que un metge no pot determinar que es el sofriment per als malalts. De fet, el nostre jurament ens demana ​​que escoltem atentament als nostres pacients i no jutgem. Oregon, Washington, Vermont, Califòrnia, Montana, Colorado i Washington, DC, tenen una llei de mort assistida. Axó es gairebé el 20 per cent dels americans adults. Per a la majoria dels que sol · liciten la mort assistida, el simple fet de saber que tenen autonomia al final de la vida ha alleujat el seu patiment.

Hem vist una evidència clara que s’ha reduït la quantitat de persones que moren a hospitals, enganxades a màquines, una mort que la majoria probablement no triaria, i que en realitat augmenta l’ús de cures pal·liatives i “hospice”. La meva institució ofereix tot el ventall d’opcions per prevenir el patiment del pacient al final de la vida. Puc ajudar als meus pacients del seu naixement a la seva mort. Després de trobar-me amb el meu pacient veterà de Vietnam, vaig comprovar a través de registres mèdics que tenia menys de sis mesos de vida. També complia la resta de les condicions. Després del període d’espera de 15 dies més un, vaig complimentar la segona sol·licitud. Ha vist el metge que va validar la meva avaluació relativa pronòstic i capacitat prendre ell mateix la medecina d’acord amb la llei.

Si ell decideix que vol la mort assistida, omplirà un certificat final dins de les 48 hores anteriors a la ingestió del medicament letal, tornarà a confirmar que ho desitja i és capaç de prendre-ho ell mateix. Nomes en aquest moment, escriure la recepta de la medicació composta que inclou opiacis, sedants i altres medicaments que faran que el pacient caigui en coma i mori en pau durant el son, normalment unes hores mes tard. La causa de la mort en el certificat de defunció serà degut a la malaltia que patis, no suïcidi, per llei. El meu pacient ha escollit l’atenció pal·liativa i l’hospici, per ara, per poder gaudir dels seus fills i amics tan com pugui. Els pacients que demanen la mort assistida volen viure, no volen patir. Ell està segur que prendrà la medicació per accelerar la seva mort quan el seu patiment superi el seu desig de viure. Ara com ara, i amb la nostra ajuda, simplement viu la seva vida amb la plenitud de que és capaç.

La Dra. Catalina Sonquist Forest és una metgessa de Família de Santa Cruz que actualment és la directora mèdica de Stanford Health Care a Los Altos i professor ajudant clínica a la Stanford School of Medicine. Va impulsar la resolució per a l’Acadèmia de Metges Familiars de Califòrnia que va ajudar a que l’organització fos neutral i que va permetre als politics de Califòrnia aprovar la Llei d’Opcions de Vida Final. Ella parla molt amb metges i la gent en general sobre la implementació de l’EOLA

 

Traducció de : :  Mª Antonia Carreras,   Herme Bartoll.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s